Text original anglès. A continuació, traducció al català.

 

Manuel Arranz

James Amelang, historiador

 

 

It is with both pleasure and sadness that I respond to BARCHINONA's invitation to write a few words about Manuel Arranz. We were not close friends, but we knew each other through our shared experience as fellow foot-soldiers in archival trenches. Indeed, it was in the archives that we first met, shortly after my arrival in Barcelona in 1978 to begin research on my doctoral dissertation. The two archives I frequented most were also his chosen territory: ca l'Ardiaca, and Protocols. We were both pursuing the same quarry: urban social history from below, which was just beginning to be called that. Not surprisingly, we were also drawn to the same sources, ranging from documents about individuals and their families to the equally personalized papers of regulatory agencies such as guilds and the municipal government. I carefully read his thoroughly researched doctoral thesis, which-- along with Emili Giralt's prosopography of Barcelona's merchants in his earlier and also unpublished dissertation-- provided an extremely helpful model for a foreigner completely lacking in archival experience and only slowly coming to grips with the rich historiography and even richer sources Barcelona had to offer. The social group I wound up working on differed from his builders: after some initial hesitations I gravitated toward lawyers, whom I saw as a crucial sector of the urban elite, as well as one of the most upwardly mobile groups within the city. That a few years later my focus shifted toward artisans owed much to his inspiration, and to the fact that he had done such a thorough job in helping clear the ground for future work.

Among Manuel's many qualities as a historian what most stood out was his gift for meticulous, painstaking research at the micro level. If anyone subscribed to the old saying "le bon Dieu, c'est dans le detail", it was he. That he was a master at this is very much in evidence in everything that he wrote (particularly the footnotes!) I'd like to think that, partly due to his example, my own work wound up showing the same attention to particularities, and similarly hinted to the reader that an urban archive is not so much a building that puts a roof over shelves full of documents, but rather is a space that permits its users to slowly absorb and become skilled at communicating different forms of local knowledge. Manuel was  a perfectionist not only in locating and assembling data, but in presenting it as well, both in his talks and in his writing. (I use the term "data" deliberately, as I cannot recall his having a strong interest in questions of theory, which is another characteristic of his I shared). I believe that this perfectionism is the principal reason why he published so little in comparison with the extensive research he undertook. His friends would gently chide him to make public more of all the insights he was developing into Barcelona's society and economy, but he marched to his own rhythm (we all can be grateful that he lived in the blissful days before the ANECA began to organize our existence along different lines). That said, he was never short of conversation, and that was always full of references to documents, articles, books, and new ideas about what could be done with them. It is these talks-- both in and near the archives, and with Pep Fradera, Xavier Gil, and other friends who also congregated for endless coffees (and the occasional lunch)-- that I remember with particular fondness, and no little nostalgia.

I occasionally saw Manuel outside the archives as well. Every now and then we would bump into each other at demonstrations, or museums, or whatever was going on during what was frankly an extremely interesting time to live in Barcelona. And one of the few times when I managed to visit Poble Nou before a good chunk of it was sacrificed to the gods of Progress was when he invited me to give a talk about my research at the Ateneu Popular. It was not easy for outsiders like myself to have the chance to discuss Barcelona's history with normal, non-academic people, and I very much appreciated having this opportunity to see up close and from within the neighborhood to which he was so attached.

Like so many Barcelonans I met, Manuel was a generous friend and colleague from whom I received much more than I could possibly give. I confess to feeling particularly sad that apart from the notable exception of the Ciutat del Born project, the sort of detailed and meticulous social history research that he made his life's work, and from which I learned so much, seems now to have fallen by the wayside, as least as far as early modern Barcelona is concerned. Were some readers of BARCHINONA to find inspiration in his example would be welcome news indeed.

 

 

 

 

Manuel Arranz

James Amelang, historiador

 

 

És amb tant de plaer com de tristesa que responc a la invitació d’escriure unes breus paraules sobre Manuel Arranz que em fa Barchinona.cat. No érem amics íntims, però ens coneixíem per la nostra experiència compartida com a soldats d’infanteria a les trinxeres dels arxius. En efecte, va ser als arxius on ens vam trobar per primera vegada, poc després de la meva arribada a Barcelona el 1978 per iniciar la recerca de la tesi doctoral. Els dos arxius que jo freqüentava més eren també el seu territori escollit: ca l’Ardiaca i Protocols. Tots dos furgàvem en la mateixa pedrera: la història social urbana des de baix, quan tot just se la començava a anomenar així. No era sorprenent, doncs, que tots dos ens sentíssim atrets per les mateixes fonts, que anaven des dels documents sobre individus i famílies fins als papers igualment característics d’agències reguladores com els gremis o el govern municipal. Vaig llegir amb molt deteniment la seva tesi doctoral, basada en una recerca tan exhaustiva, que –juntament amb la prosopografia d’Emili Giralt sobre els mercaders barcelonins en la seva primerenca i mai no publicada tesi doctoral– va proporcionar un model extremament útil a un estranger mancat completament d’experiència arxivística i que a poc a poc anava enfrontant-se amb la rica historiografia i les encara més riques fonts que Barcelona podia oferir. El grup social sobre el que jo treballava era diferent dels seus mestres de cases: després d’alguns dubtes inicials vaig inclinar-me cap els advocats, als que veia com un sector crucial de l’elit urbana, així com un dels grups amb més mobilitat ascendent dins la ciutat. Que uns anys després el meu focus girés cap els menestrals deu molt a la inspiració d’Arranz i al fet que ell hagués fet un treball tan a fons i que desbrossava el camí per a treballs futurs.

Entre les moltes qualitats d’en Manuel com a historiador, allò que més destaca és el seu do per la meticulositat, duent la recerca fins al nivell més petit. Si algú subscrivia la vella dita “le bon Dieu, c’est dans le detail”, aquest era ell. Que era un mestre en això es fa molt evident en tot el que va escriure (en particular, les notes a peu de pàgina!). M’agradaria pensar que, en part degut al seu exemple, el meu treball mostra la mateixa atenció pels detalls, i de manera similar suggeria al seu lector que un arxiu urbà no és tant un edifici que posa un sostre sobre unes prestatgeries plenes de documents, sinó més aviat un espai que permet als seus usuaris absorbir lentament i esdevenir experts en la comunicació de diferents formes de coneixement local. Manuel era un perfeccionista, no només a l’hora de localitzar i combinar dades, sinó també a l’hora de presentar-les, tant en les seves intervencions orals com en els seus escrits. (Faig servir el terme “dades” deliberadament, ja que no puc recordar que tingués un gran interès per qüestions teòriques, que era una altra característica seva que jo compartia). Crec que aquest perfeccionisme és la raó principal per la qual va publicar tan poc en relació amb l’extensa recerca que va dur a terme. Els seus amics el renyaven amablement per a què continués fent públiques més parts de la visió que anava desenvolupant sobre la societat i l’economia barcelonines, però ell anava al seu propi ritme (podem agrair que visqués en els molt feliços dies d’abans que l’ANECA comencés a organitzar la nostra existència en diversos aspectes). Dit això, ell mai no es negava a conversar, i aquesta conversa sempre era plena de referències a documents, articles, llibres, i noves idees sobre allò que es podia fer amb elles. Són aquestes xerrades –tant dins com pels voltants dels arxius, i amb en Pep Fradera, Xavier Gil i altres amics amb els que també ens aplegàvem en interminables cafès (i de vegades dinars)– les que recordo amb una particular intensitat, i no poca nostàlgia.
De tant en tant també veia en Manuel fora dels arxius. Coincidíem ocasionalment en les actuacions públiques d’un o de l’altre,  o als museus o en qualsevol cosa que es fes en una època francament molt interessant per viure-la a Barcelona. I una de les poques vegades que vaig visitar el Poblenou, abans que un bon tros no fos sacrificat pel bé del Progrés, va ser quan ell em va convidar a l’Ateneu Popular a fer una xerrada sobre les meves recerques. Per a una persona de fora com jo, no era fàcil tenir l’oportunitat de parlar d’història de Barcelona amb la gent del carrer, no acadèmica, i vaig apreciar molt poder tenir aquesta oportunitat d’aproximar-me, de primera mà i des de dins, a un barri al que ell se sentia tan vinculat.

Com molts barcelonins que em vaig trobar, Manuel era un amic i un col·lega generós de qui vaig rebre molt més del que jo segurament podia retornar-li. Confesso que em fa sentir particularment trist que, a banda de la notable excepció del projecte de la Ciutat del Born, el tipus de recerca detallada i meticulosa sobre la història social que va convertir en el treball de la seva vida, i de la qual vaig aprendre tant, sembli ara que s’estigui perdent, si més no pel que fa a l'etapa moderna de l'història barcelonina. Si hi hagués lectors de Barchinona.cat que trobessin inspiració en l’exemple de Manuel Arranz seria realment una molt bona notícia.