Joan Fuguet Sans
Historiador de l’Arts
El Manel Arranz havia estat company de curs de la meua dona, Carme Plaza, a la Universitat de Barcelona. Em sembla que a partir d’aquesta coneixença, l’any 1980, mentre teníem cura de l’edició de l’Aplec de Treballs del Centre d’Estudis de la Conca de Barberà (Montblanc), li vam oferir de publicar a la revista. Ho féu en tres ocasions. Aleshores jo estava embrancat en la confecció d’una tesi doctoral sobre les esglésies barroques de la Catalunya Nova. Mentre hi treballava, el Manel s’havia convertit de facto en director de la meua tesi. Això passava a principi dels anys vuitanta del segle passat, mentre ell i jo treballàvem intensament en la redacció de la monografia sobre el Palau Marc de la Rambla que ens encarregà Max Cahner. Al Manel li va saber greu quan, l’any 1985, vaig decidir canviar el tema de la tesi, per dedicar-la a l’arquitectura dels Templers.
Per aportar un granet de sorra a aquest homenatge, explicaré un parell d’anècdotes. La primera, mostra l’extraordinari coneixement que tenia el Manel dels arxius barcelonins; la segona, la mala fortuna que l’acompanyà sempre.
Mentre investigàvem sobre el Palau Marc, un dia anàrem a l’Arxiu Administratiu de l’Ajuntament (actual Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona) a la recerca de documents sobre les reformes que s’havien fet al palau al llarg del segle xx. Aleshores s‘entrava a l’arxiu pel carreronet que hi ha entre la plaça de Sant Just i el Palau Requesens. L’accés a l’arxiu fou surrealista: trucàrem al picaporta del carrer fins que una senyora sortí a la finestra i ens preguntà què volíem. Després de dir-li que consultar l’arxiu, despenjà un cordill amb la clau perquè nosaltres mateixos obríssim la porta. Un cop oberta, estirà el cordill amb la clau i vam tancar la porta de cop. Una vegada a dalt, després d’explicar-li quin document volíem, la senyora, amb nosaltres al darrera, començà a passejar-se per les prestatgeries que estaven plenes de lligalls i de pols. Quan ja feia una bona estona que rodàvem i no trobava el lligall, el Manel li digué: “Em permet que el busqui jo?”, i, en dir que sí, el Manel, com un autòmat, donà uns passos, allargà el braç i, sense dubtar, despenjà el lligall que buscàvem.
L’altra anècdota no té cap gràcia. Tingué, per dir-ho suau, molt mala bava. Un grup de companys, entre ells el Manel, xerràvem al vestíbul de la Universitat. Veníem d’escoltar la defensa de tesi de Josep Maria Montaner. El Manel feia poc que treballava d’arxiver municipal a Esplugues de Llobregat, després d’haver deixat, amb disgust, la feina de professor a la Facultat d’Econòmiques. En plegar, havia estripat el carnet del PSC. Estava, doncs, profundament decebut. Mentre parlàvem, aparegué un personatge, antic company de facultat del Manel i, sense venir a conte, li disparà: “Caram, Arranz, deus estar content. Els socialistes t’han col·locat a l’arxiu d’Esplugues!”. El Manel no li contestà, el mirà de fit a fit amb menyspreu. Aquell personatge era un d’aquells funcionaris que no servien, sinó que se servien del país.
En acabar la tertúlia, el Manel va venir a casa a dinar i ens explicà que feia un temps que es trobava malament. Dos o tres mesos després, el dia de Nadal, mentre dinàvem, ens telefonà l’Andreu Mayayo per fer-nos saber que el Manel s’acabava de suïcidar.