Manel Arranz

Reinald Gonzàlez i Francesc Caballé
Veclus S.L.

 

 

En Manuel Arranz ens va deixar –literalment– molt d’hora, a finals de l’any 1990. En aquelles dates s’estava ultimant la publicació d’una part de la seva tesi dedicada als professionals de la construcció a Barcelona al segle xviii, en la qual ell hi va participar fins al final encara que no la va arribar a veure impresa. Més de 10 anys després de la seva recerca –la tesi doctoral la va presentar el 1979– el Col·legi d’Aparelladors decidí publicar el que, de fet, era l’extens apèndix del seu treball: un complet, exhaustiu i documentadíssim repertori biogràfic dels mestres d’obres, fusters, molers etc. de la Barcelona del 1700 que ara està tant de moda reivindicar.

El 2001, deu anys després de la publicació del diccionari biogràfic dels mestres d’obres i fusters, veia a la llum el corpus de la tesi de Manuel Arranz dins la col·lecció Barcelona Biblioteca Històrica que coeditaven l’Ajuntament de Barcelona i l’editorial Proa. La publicació d’aquest volum va estar a punt de fracassar per manca de finançament. Finalment es va poder tirar endavant gràcies, de nou, a la participació del Col·legi d’Aparelladors i dels fundadors de Veclus, Reinald Gonzàlez i Francesc Caballé, que vam decidir «invertir» –en definitiva, finançar– una part del cost de l’edició. La nostra volia ser una mostra de reconeixement vers la figura d’en Manel persona, historiador i investigador incansable que vam poder conèixer personalment i també la reivindicació d’una determinada visió de la recerca i la divulgació històrica rigorosa. Perquè divulgació i rigor no són termes antagònics i en Manuel Arranz va saber conjuminar-los en els seus treballs, sempre amb una sòlida base documental fruit de la recerca i una exposició brillant i entenedora. Un altre llibre seu pòstum n’és un clar exemple: La Rambla de Barcelona (2003).

Com dèiem, vam conèixer al Manuel Arranz el 1987 i vam tenir la sort de poder treballar amb ell durant tot un any en un ambiciós projecte de documentació històrica sense precedents al país i que ell va codirigir: ni més ni menys que estudiar el conjunt d’edificis i fàbriques del barri d’Icària els quals s’havien d’enderrocar per a la construcció de la nova Vila Olímpica. En Manuel Arranz era la persona idònia per dirigir aquest gran projecte –el darrer en el que va participar– per diversos motius. En primer lloc perquè coneixia molt bé el territori a estudiar. La seva «militància» i activisme al Poblenou era coneguda i notòria: fundador de l'Ateneu Popular, la Flor de Maig, i membre i president de l'Arxiu Històric del Poblenou. El seu coneixement i domini de les fonts documentals barcelonines dels segles xviii i xix li permetia, a més, dirigir eficientment la recerca. El seu tarannà obert i la seva generositat van facilitar una entesa molt fructífera entre els diversos equips que participàvem en el projecte, on a més de la documentació i anàlisi històrica i arquitectònica s’unia també la voluntat de la documentació física de tot el patrimoni industrial que desapareixia, una altra de les seves inquietuds.

Malauradament, tot l’esforç realitzat en aquest vast projecte mai no ha tingut ni el ressò ni la publicitat que mereixeria.